En Nom De Les Coses

Ahir a la tarda, la tarda era possible.

El batec dels esdeveniments desafia

encara la retina, com si en realitat

sota la pluja hagués passat alguna cosa

en un cel ple de núvols a la deriva.

També les coses passen, tot i no ésser coses.

Són només fets, a més de la terra banyada

o aquesta imatge que es descompon

en filets d’argent rere una superfície de vidre.

Una entretalladura del meu l’univers?

Voldria saber explicar aquesta història,

essent ben conscient de qui ho explica,

des del meu racó impertorbable de món,

i al temps voldria també parlar en nom de les coses, 

que les coses tinguessen en mi

al més modest dels intèrprets

dels actes més absurds

o de les paraules més insignificants.

Dic aquests versos i m’imagino movent

els llavis mentre m’escolto. Només així

neix l’extinció sobtada d’aquell desig casual.

És a través dels meus ulls

que la indulgència ocupa el lloc de la raó,

espesseïda com una olor de suor de pell

cansada d’assumir la humilitat del coneixement.

Una realitat que és tan sòlida

com el sol de l’últim instant de vespre.

Joan Elies Adell (1968 - )